, , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Mites sobre anar al psicòleg

Sovint som conscients que hi ha algo que a nivell psicològic no funciona, sentim ansietat, estem tristos, o repetim un patró una vegada i una altra, i això ens porta problemes. Tot i això, tot i ser conscients que poder necessitaríem ajuda d’un professional, endarrerim el moment d’aixecar el telèfon i trucar a un psicòleg/psicòloga. Per contra, quan ho hem de fer amb algo que te a veure amb el nostre físic, totes aquestes reticències no existeixen, som conscients que el que necessitem és ajuda com més abans millor per solucionar el nostre problema. Vet aquí, les pors d’anar a teràpia per tots els mites que l’envolten. Amb aquest article ens proposem trencar mites i que això us ajudi a prendre la millor decisió sobre el vostre benestar psicològic.

Mites sobre anar al psicòleg

1. Qui va al psicòleg està boig

Aquesta és la por més estesa. Si vas a teràpia és perquè estàs boig, algo greu passa. Per contra, quan algú va al fisioterapeuta perquè te una contractura o al dentista perquè li fa mal la boca, ningú s’infravalora pensant que te un greu problema per no conèixer tots els músculs i com treballar una contractura, o com curar una càries. En aquests casos, som conscients que quan tenim un problema hem d’anar a un professional que hagi estudiat i tingui el coneixement essencial per corregir el nostre problema. Per contra, quan el problema és psicològic la majoria de persones s’exigeixen tenir coneixements professionals sobre el funcionament de la ment o les emocions, i eines per canviar-ho.

Evidentment, hi ha gent amb moltes habilitats innates o el simple fet de viure i anar topant amb problemes i gent sàvia pel camí els va aportant informació útil per resoldre petits problemes, però se’ls hi poden estar escapant fets importants per resoldre el seu problema d’arrel, i per tant, el malestar psicològic s’anirà repetint i repetint fins que no es tracti en profunditat. I aquí és on apareix el paper del psicòleg. Un professional que estudia en profunditat la ment humana, amb eines per ajudar a resoldre a cada persona les seves dificultats segons la seva necessitat i cas particular.

2. Què em dirà el psicòleg que jo ja no sàpiga?

Aquest és també un dels mites més estesos. Els psicòlegs agraïm moltíssim aquells casos en els quals els nostres pacients fan una anàlisi del què els hi passa, però és cert que moltes vegades falta informació. I és normal! Sabríeu arreglar un endoll si mai us han explicat quins cables hi ha i com s’han de connectar? El mateix passa amb la psicologia. Hi ha molts aspectes a tenir en compte per solucionar un problema. És vital conèixer el funcionament cerebral per validar tot allò relacionat amb la simptomatologia que presenta el pacient. I després cal saber com encaminar-ho perquè se solucioni; i això implica que no sempre la manera de solucionar-ho serà la més òbvia, i que de fer-ho així podem empitjorar encara més el cas. Aquí és on entra la feina del psicòleg, amb el seu coneixement i experiència encaminarà el cas parlant d’aquells fets importants pel cas i amb les pautes i prioritats necessàries per resoldre el cas de manera efectiva i en el temps que es requereixi.

Això no treu també que familiars i amics amb una alta intel·ligència emocional siguin persones que puguin ajudar o contribuir en la millora dels nostres problemes, però si no disposen de la formació necessària se’ls poden escapar fets importants.

3. El psicòleg és qui ha de solucionar els meus problemes

Sovint anem a teràpia i responsabilitzem al terapeuta de la nostra evolució. La connexió amb el terapeuta és molt important, perquè sí que és cert que la millora comença pel vincle que s’estableix amb el professional, la confiança i complicitat seran la base d’un bon tractament.

Però el pes més important és la voluntat i l’actitud del pacient. Sovint apareixen resistències que un mateix posa a la teràpia (és que no tinc temps, és que el cost és elevat, el terapeuta no m’encaixa o no m’entén). A l’hora d’anar a teràpia s’ha de pensar que és un procés que implica un temps, un esforç i una motivació per assolir el canvi. Si com a pacients no estem predisposats o preparats, la teràpia no funcionarà.

4. La teràpia no acaba mai

Us demanem que penseu en el cas d’anar a un dietista o a un entrenador personal que us ajudi a assolir aquella forma física que voldríeu. Tots som conscients que aquests canvis impliquen un seguiment a llarg termini i que els canvis no passen d’un dia per l’altre després de dos o tres sessions. Amb la teràpia psicològica passa el mateix. Parlar i detectar la base del problema, marcar els objectius a assolir i treballar les pautes per acostar-se a l’objectiu final implica un temps. I també influeixen els ritmes que cadascú tingui durant la teràpia o el fet que puguin aparèixer nous problemes a tractar.

Per una altra banda, pot haver-hi persones que busquin un seguiment puntual però constant durant els anys. Com fer un seguiment mèdic anual en el qual revises que tot estigui bé i busques recomanacions per millorar el teu estat actual, però a nivell psicològic.

5. El psicòleg s’obsessiona a parlar del meu passat

Hem d’entendre que tots tenim una història i que aquesta té una influència directa en el nostre estat actual. La nostra família, amics, parelles, o els bons i mals moments, determinaran, en cert grau, la nostra manera de ser. Per exemple, si de petits quasi us van avergonyir a l’escola, serà molt raonable que d’adults us sentiu intimidats per companys a la feina, o insegurs amb la parella. Oi que no us sorprèn que així sigui? És per això, que a l’inici de la teràpia tots els terapeutes explorem la història personal dels pacients.

En la majoria dels casos, la història tindrà un paper principal en la millora del cas, problemes familiars, històries de parella tòxiques, traumes, etc. i per millorar l’estat actual serà imprescindible abordar aquestes situacions. I aquelles persones que aneu a teràpia heu d’assumir que el passat s’abordarà a teràpia i evitar-ho només suposaria perjudicar l’evolució del cas.

En altres casos, la demanda del pacient serà sobre algo actual, i en aquests casos, la història passarà a un segon pla, i l’abordatge del cas se centrarà en l’actualitat i en treballar pautes per canviar aspectes recents.

 

Des de PsicoSalut Manresa esperem haver clarificat certs mites relacionats amb el fet d’anar a teràpia i que si teníeu algun dubte sobre anar al psicòleg us haguem ajudat a resoldre’l i que hi aneu. Us podem assegurar que anar-hi serà un gran pas!

Marta Farré

Num. Col·legiada 23.251

, , , , , , , , , , , , , , , , ,

Quina és la teva història?

És molt habitual que, en una primera visita, els pacients arribin amb una alta preocupació per saber què és el que els hi passa. No és una novetat que, tot i que la psicologia cada dia està més present a la nostra educació, s’ha avançat molt poc en el treball d’autoconeixement i educació emocional. I això què implica? Implica incertesa i desconeixement sobre el funcionament humà, el que porta a malentesos i patiment. Si no sé què és el que em passa perquè mai se m’ha explicat com funciona la ment humana o les meves emocions, ni tampoc se m’han donat eines per gestionar-ho, què se suposa que haig de fer quan sento malestar? Si a més a més hi sumem, l’estigmatització de la salut mental, que ens acaba portant a no solucionar els nostres problemes psicològics fins que estem al límit, portem la salut de la nostra societat a l’abisme.

És per aquest motiu, que ens hem proposat ajudar-vos a entendre quina ha estat la vostra història personal i com les vostres vivències us han dut a sentir-vos i a patir d’una manera concreta. També us proposarem exercicis que us ajudin a identificar els vostres traumes, i a resoldre el malestar que avui en dia encara us generen.

Algunes nocions bàsiques sobre l’aprenentatge humà

· Primers anys de vida: desenvolupament i vincle

Des del moment del nostre naixement (i molt abans des de l’úter de la mare), els humans captem infinitat d’estímuls que emmagatzemem com a informació important que ens ajudarà a entendre i moure’ns pel món.

La frase feta de “els nens són com esponges” té un gran sentit, ja que els primers anys de vida seran de vital importància en el desenvolupament de la nostra salut mental. Si pensem, per exemple, en els 3 primers anys de vida, els nens i nenes aprenen a caminar, a parlar, interactuar amb el seu entorn i gestió emocional, el que implica que en només tres anys, el cervell recollirà i recordarà informació vital per al nostre desenvolupament. Per tant, algú encara dubta que la informació que aprenem en aquesta etapa tindrà una gran influència per sempre més en les nostres vides? Podríem dir que els primers anys de vida són els fonaments de la nostra personalitat, i suposaran un paper principal.

A la par del nostre desenvolupament individual té lloc el nostre desenvolupament social. Us introduïm el concepte del vincle. I què és el vincle? El vincle es defineix com la relació afectiva que establim amb els nostres cuidadors durant la infància, habitualment pares i mares. Un vincle sa es defineix com aquella relació que es basa en l’equilibri entre la protecció, seguretat i regulació que ens poden oferir els cuidadors, i l’oportunitat d’explorar el nostre entorn sense grans restriccions. És a dir, un vincle sa suposa la possibilitat que els nostres cuidadors ens deixin interaccionar amb l’entorn (tocar coses, provar coses noves, allunyar-nos, observar, etc.) però amb la seguretat que si ens passa algo i ens espantem, ells hi seran per consolar-nos i facilitar-nos un entorn segur. És complicat mantenir un vincle sa constantment, perquè sovint com a cuidadors tendim a la sobreprotecció o a la laxitud, el que pot generar el que s’anomena un vincle ansiós o evitatiu. El pitjor dels casos és el que s’anomena vincle desorganitzat que implica una negligència en la cura dels infants (abandonament, maltractament). Per entendre millor el vincle, us recomanem llegir el següent article que parla en detall de la importància del primer vincle.

· Records i supervivència

Estem programats per sobreviure. Tot el nostre sistema, físic i psicològic, s’esforça per mantenir-nos en vida. El nostre cervell categoritza i emmagatzema, com si d’una base de dades es tractés, la informació extreta de les nostres vivències segons nivell d’importància per a la nostra supervivència, i és per aquest motiu que prioritza les vivències negatives enfront de les vivències positives. Una vivència negativa implica un risc per la supervivència; una mala caiguda en un lloc concret, perdre la feina i no tenir diners per pagar les coses, quedar-nos sols i no socialitzar. Aquesta prioritat per situacions negatives implica una hipersensibilitat a tot allò relacionat amb aquella experiència (lloc, hora, persones implicades, detonants, conseqüències posteriors, etc.), el que suposa que durant anys puguem veure la nostra conducta influenciada per aquella vivència i sense ser-ne del tot conscients. Per exemple, penseu en un lloc on us fèssiu mal físic, us n’heu adonat que moltes vegades al passar per aquell lloc us ve el record al cap, o l’emoció que vau sentir en aquell moment? Instants abans no hi pensàveu, ni heu fet res per detonar-ho, però el vostre cervell us posa alerta i us recorda que aquella situació, un dia, us va posar en perill.

Exercicis per descobrir el vostre propi aprenentatge

Us proposem diversos exercicis que us ajudaran a conèixer millor quina és la vostra història.

  • Dibuixeu la vostra línia de la vida: Primer de tot, agafeu una fulla, posicioneu-la en horitzontal i dibuixeu-hi una fletxa que vagi de punta a punta. A l’extrem esquerre (on comença la fletxa) poseu-hi un zero i serà l’inici de la vostra vida. A partir d’aquí aneu anotant les situacions que us proposem a continuació de forma cronològica (de més antic a més recent).
  • Com va ser el vostre vincle (primers anys de vida): Diríeu que el vostre vincle va ser sa, tot i que en moments els vostres cuidadors poguessin ser sobreprotectors o que en moments sentíssiu que no us protegien suficient. O diríeu que vau tenir un vincle sobreprotector? O per contra sentiu que el vostre vincle va ser evitador ja que els vostres cuidadors treballaven molt, passaven moltes hores fora o tenien una manera de fer freda i poc afectuosa? O recordeu vivències d’abús, maltracte i abandonament per part dels cuidadors?
  • Moments vitals importants: penseu en 4 o 5 moments de la vostra vida que us han marcat de forma negativa. Records que fàcilment us venen al cap quan penseu en pitjors experiències de la vostra vida.  Poden ser des de situacions més crítiques, com accidents, malalties, pèrdues, abusos o catàstrofes; o vivències que us han marcat tot i no ser tan crítiques, com per exemple, ruptures, perdre la feina, discussions o decepcions amb persones properes, dificultats econòmiques, etc.

Afegiu a cada situació, quina emoció predomina actualment quan hi penseu i quina creença us ve al pensar en aquella vivència. Per exemple, si fa anys vaig patir un accident, l’emoció que actualment apareix quan hi penso és la por i la creença que em provoca és “vaig poder morir i això em fa pensar en la fragilitat de la meva vida”.

  • Una vegada anotat tot a la vostra línia de la vida, estudieu-la una estona amb atenció. Connecteu amb les diferents vivències, com si miréssiu una pel·lícula. Finalment, penseu en si actualment, alguna d’aquestes situacions us segueixen afectant. Per exemple, teniu moltes pors i sovint us ve al cap allò que us deien els pares (“vigila amb això que et pots fer mal”,”no facis allò”), o conduïu a poc a poc i us envaeix l’angoixa quan passeu per la zona on vau tenir aquell accident de trànsit, o penseu que no sou lo suficientment bons a la feina i us ressona la idea “mai arribaràs enlloc” i resulta que us ho va dir algú important per vosaltres anys enrere. Benvinguts a la vostra història personal.
  • Acceptar que el que la vostra història explica us ha fet qui sou avui, en lo bo i en lo dolent. Que ningú es torna boig, sinó que cada un dels vostres actes o sentiments, té una raó de ser.

Arribat aquest punt, heu de valorar el nivell d’interferència i malestar que això segueix tenint en les vostres vides. Minimitzar-ho no us ajudarà a superar-ho, sinó que és com allò que diuen “d’escombrar sota la catifa”. Tard o d’hora, sortirà. Potser ha arribat el moment de posar-se en mans d’un professional que us ajudi a curar la ferida d’una vegada per totes?

Esperem que la informació que hem compartit amb vosaltres i els exercicis proposats us ajudin a entendre millor la vostra història, i si creieu que hi ha coses a treballar, a PsicoSalut Manresa estarem encantats de donar-vos una atenció personalitzada per guiar-vos en aquest procés.

Marta Farré

Num. Col·legiat 23.251

, , , , , , , , , ,

Gestió emocional en temps de coronavirus

La situació que estem vivint durant les últimes setmanes no està sent gens fàcil. Se’ns ha demanat responsabilitat i en general ho estem fent tan bé com podem, seguint les indicacions de l’estat i quedant-nos a casa. Des de PsicoSalut Manresa volem donar-te ànims i reconèixer l’esforç que estàs fent. El confinament ha fet aflorar un seguit d’emocions en molts de nosaltres: confusió, por, tristesa, ràbia, frustració, preocupació… No t’has de sentir malament pel fet d’estar experimentant-les, tenen sentit.  

La part positiva de tot això, és que les circumstàncies ens estan permetent valorar detalls que fins ara, no teníem en gaire consideració: una abraçada, quedar per prendre un cafè, un passeig pel bosc, els dinars amb la família… No són aquests petits plaers el que ens omple? Segurament, si no estiguéssim passant per una situació com aquesta, seguiríem prestant poca atenció a les petites coses de la vida, fins al punt de quasi menysprear-les. El COVID-19 no ens ha donat altra opció que parar, però això també ens ha permès situar-nos, mirar el món amb uns altres ulls i valorar les necessitats que tenim com a societat.

En l’àmbit personal, passa una mica el mateix. A vegades necessitem passar per moments difícils per tal de créixer. Com a humans, tenim l’opció de parar per observar-nos, avaluar com estem i què necessitem.  L’article d’avui va dedicat a aquesta necessitat de prendre consciència i fer un procés d’introspecció.

Emocions negatives?

Les emocions són respostes psicofisiològiques universals i innates, automàtiques, espontànies i transitòries, que ens permeten regular-nos i adaptar-nos al nostre entorn. TOTES tenen la seva funció, de fet, si ens han acompanyat fins al dia d’avui és perquè ens han permès evolucionar com a espècie. Per tant, no seria massa adequat etiquetar-les com a positives o negatives, tot i que no podem negar que n’hi ha d’agradables i desagradables. 

En el món frenètic en el qual vivim, sembla que no tinguem temps per sentir, i ja ni parlar-ne d’experimentar malestar. Quan les emocions són desagradables, preferim mirar cap a un altre cantó o distreure’ns d’alguna manera per tal d’esquivar-les. El problema és que si apartem la mirada davant les emocions que ens provoquen incomoditat, ens perdem el missatge que porten. 

A més, s’ha demostrat que les estratègies d’evitació, rebuig i supressió emocional són contraproduents, fins al punt de generar un efecte contrari al que es busca: intensifiquen l’experiència emocional desagradable en comptes de reduir-la (Hervás, 2011; Dalgleish, Yiend, Schweizery Dunn, 2009). Si al dolor que ens provoca aquesta emoció li sumem la nostra resistència, el resultat que obtenim és patiment. Acabem malgastant l’energia en evitar el malestar, en comptes d’aprofitar-la per encaminar la situació i buscar solucions.

Com ho podem fer per gestionar les emocions de manera saludable?

Si evitar aquelles emocions que ens generen malestar no és la solució, què ens queda? En aquest article et proposem una manera diferent de relacionar-te amb el malestar. Un enfocament per afrontar les emocions desagradables basat en l’acceptació, que et pot ajudar a veure les coses des d’una altra perspectiva i a prendre accions basades en allò que sents. La idea no és canviar ni controlar les emocions desagradables, la intenció és modificar la relació que tenim amb elles. A continuació, et deixem 4 senzills passos per a fer-ho, que podràs aplicar quan es presenti una emoció difícil:

1.El primer és mostrar-se disposat/da a sentir. És important donar-se permís per experimentar aquesta emoció, deixar-li un espai perquè s’expressi en l’aquí i ara.

Quan sentis que estàs experimentant una emoció desagradable, fes-te aquesta pregunta: “Estic oposant resistència?”. Para allò que estiguis fent, busca un lloc tranquil, fes unes respiracions profundes i deixa’t experimentar plenament l’emoció. Un cop fet això, cal observar-la, distingir-la i comprendre-la. Es tracta de mirar allò que està passant de forma objectiva, d’explorar-ho amb curiositat, però sense identificar-t’hi en excés. S’ha de trobar l’equilibri, no hem d’ignorar l’emoció, però tampoc ens hem de deixar endur per aquesta. Recorda que tu no ets aquesta emoció i que tampoc serà eterna. Dedica-li el temps necessari per a etiquetar-la i poder entendre la raó per la qual està aquí.

Pregunta’t:

    • A quina part del cos sento l’emoció? Com la sento?
    • Quin nom tindria per mi això que estic sentint (ràbia, por, culpa…)?
    • Què l’ha desencadenat aquesta? Perquè em sento així?

2.Després, es tracta de veure què és el que t’està demanant l’emoció, i què pots fer per alliberar-la de manera que tingui una influència positiva per a tu i el teu entorn.

Aquestes preguntes et poden ajudar:

  • Si aquesta emoció em pogués parlar, què em diria? Què voldria de mi?
  • Com puc deixar anar això de forma saludable? He de portar a terme alguna acció?

Si després dels 3 passos anteriors encara tens dificultats per deixar anar aquesta emoció, et pots demanar:

  • Què puc fer per relacionar-me millor amb això que estic sentit? Com puc expressar-ho?

Aquí van algunes recomanacions:

  • Parlar de les teves emocions amb persones de confiança: Et  permetrà sentir-te recolzat/da, obtenir altres punts de vista i exterioritzar-ho.
  • Alliberar tensions a través de l’esport: Hi ha moments que les emocions ens sobrepassen. Fer activitat física et pot ajudar a baixar el nivell d’activació, i posteriorment, observar allò que sents de forma més serena i objectiva.
  • Expressar-les a través de l’art: Què fem amb aquelles emocions que no podem o no sabem expressar? Escriure, dibuixar, la música… Poden ser la resposta per a canalitzar el malestar.
  • Practica la meditació: El Mindfulness pot ser una molt bona opció per generar aquesta distància saludable amb les emocions. Trobaràs multitud de meditacions guiades a Youtube o aplicacions dedicades exclusivament a aquesta tècnica.

Esperem que puguis aplicar aquests passos i t’ajudin. Si tot i els consells encara tens dificultats per a la gestió emocional, a PsicoSalut Manresa estarem encantats de donar-te una atenció personalitzada per guiar-te en aquest procés.

Per acabar, ens agradaria compartir amb una cita de Victor E. Frankl:

Entre estímul i resposta hi ha un espai. En aquest espai està el nostre poder per a triar la nostra resposta. En la nostra resposta radica el nostre creixement i la nostra llibertat.

Oriol Carbonell

Num. Col·legiat 26.324

Referències

Dalgleish, T., Yiend, J., Schweizer, S., & Dunn, B. D. (2009). Ironic effects of emotion

suppression when recounting distressing memories. Emotion, 9(5), 744e749.

Hervás, G. (2011). Psicopatología de la regulación emocional: el papel de los déficit

emocionales en los trastornos clínicos. Behavioral Psychology/Psicología Conductual,

19, 347-372.

, , , ,

La pèrdua i el dol

El passat dia 1 de novembre va ser la festivitat de tots sants, una data assenyalada al nostre calendari per rendir tribut a aquells éssers estimats que ja no hi són.

La mort és un succés que, tard o dora, totes les persones experimentem.  Com molt habitualment ens trobem a consulta casos de dols patològics, volem dedicar el post d’aquesta setmana a parlar sobre el procés de dol i com aprendre a conviure amb la pèrdua.

Què és el dol?

El dol és un procés psicològic que s’experimenta davant d’una pèrdua. És normal que apareguin símptomes negatius (tristesa, ràbia, apatia, negació, bloqueig, etc.) que alteren profundament el benestar de la persona. Hi ha hagut un canvi important en la vida de la persona, i es requereix temps per aconseguir digerir-ho i adaptar-se a la nova situació.

Quines són les fases del dol?

Cada persona viu el dol d’una manera diferent. Segons la persona que es perd (parella, pares, germans, fills, amics), el moment en el qual passa, les circumstàncies en les quals passa, o els recursos personals de cadascú, el dol pot durar més o menys.

Tot i això, es defineixen 5 fases per les quals la majoria de persones passa en un procés de dol:

· La negació: com a mecanisme de defensa de l’immens cop davant la pèrdua, la persona nega la realitat. És una etapa totalment normal que  permet guanyar temps per agafar forces per digerir la situació.

· L’enuig: és una etapa de fortes emocions que apareix quan la persona se n’adonaque la situació no és reversible i busca culpables de la pèrdua. Es culpa a si mateixa del que no ha fet. Culpa a gent del voltant (metges, familiars, amics, parelles, fills) que han fet patir a la persona per fer-los responsables de la mort.

· La negociació: en aquesta etapa la persona fantasieja amb la idea de situacions fictícies que permetin revocar la pèrdua, com per exemple “què hagués passat si hagués fet això?”, “la situació hauria estat diferent?”. Hi ha persones que fins i tot tenen pensaments màgics que els porten a pensar que si fan alguna cosa, la persona podrà reviure.

· La depressió: la persona experimenta una profunda tristesa i buit emocional a l’adonar-se’n que la persona desapareix del seu dia a dia i que ha de conviure amb la seva absència. La simptomatologia és molt similar a la depressió, però amb la diferència que una vegada superada aquesta etapa, els símptomes remeten.

· L’acceptació: quan la persona accepta la pèrdua, es permet deixar anar a la figura de la persona que ja no hi és i comprèn què ha passat, és el moment en el qual acaba un procés de dol saludable i amb el temps la persona serà capaç de sentir emocions positives i de pensar de forma sana en la persona que ja no hi és.

Quines recomanacions et donem per viure un procés de dol?

· Parlar de la mort de la persona: parlar amb familiars o amics del succés ajuda a comprendre el què ha passat i a confrontar tots els sentiments que neixen d’una situació tan terrible com la pèrdua.

· Acceptar els sentiments: permetre’s viure els sentiments que apareixen i entendre’ls com un procés natural de curació.

· Mantenir una cura personal: és important mantenir un estil de vida organitzat, amb responsabilitats i amb moments que aportin benestar.

· Exposar-se a pertinences i recordar bons moments viscuts amb la persona: mirar fotografies, olorar-ne el perfum, o reviure moments feliços al costat d’aquella persona permet crear un record infinit en la  memòria que genera un sentiment positiu envers la persona que ja no hi és.

Dol patològic

El dol es converteix en un procés patològic quan després de mesos, la persona segueix experimentant simptomatologia negativa, no aconsegueix adaptar-se a la vida sense la persona que ha mort, i recorre a conductes desadaptatives que empitjoren el seu benestar.

Esperem que aquests consells us ajudin a viure el dol de forma saludable, i si creieu que us està costant més del que és normal, us animem a posar-vos en contacte amb nosaltres i des de PsicoSalut Manresa estarem encantats d’ajudar-vos.

Marta Farré Armengol
Col. 23.251