, , , , , , , , , , , ,

Consells per millorar el vostre benestar i el de la família

Aquest confinament o situació excepcional està passant a moltes mares, pares i famílies que se senten desbordats. Aquesta sensació que pot passar amb la parella, la feina, el teletreball, els fills… pot ser una resposta a la sobrecàrrega física i mental-psicològica a diferents situacions: haver de repetir desenes de vegades el mateix, passar-se el dia recollint darrera dels nens com si hagués passat un huracà o haver sentit la paraula “mama” i “papa” 10.000 vegades, i acabar el dia esgotades i esgotats amb la sensació de no haver avançat. 

Aquesta sobrecàrrega pot provocar-nos angoixa, esgotament, desesperança, soledat, por de no saber com afrontar el retorn a la feina, el retorn dels nens a l’escola o si no hi van… incomprensió, i sentim que “no puc més”. És possible que aquest “no puc més” s’escapi perdent la paciència i en alguns moments desbordar amb enfado, crits, plors… i desprès sentir-nos culpables per haver reaccionat així.

Si us ha passat o us sentiu que no podeu més, primer de tot dir-vos que és absolutament natural, perquè darrere del rol de mares i pares hi ha una persona; una persona que es pot equivocar, que es pot enfadar, que pot cridar i fins i tot que es pot tancar al lavabo quan “ja no pot més”.

Però podem provar recursos per intentar canviar aquesta situació:

  1. Coeducació: les mares i els pares son igual d’importants i responsables de l’educació i cura dels fills.
  2. Rebaixar l’exigència: no cal que tinguem la casa neta sempre, que siguem tot el temps productius, que tinguem tots els dies planificats i plens d’activitats…. no ens hem de sentir malament (culpables i angoixats) per no assemblar-nos a les maternitats i paternitats de les xarxes socials, perquè son la fotografia d’un instant, no el reflex de la realitat.
  3. Promoure activitats i jocs que que els infants puguin dur a terme de forma autónoma. Que ens tinguin disponibles però que no ens necessitin per a realitzar aquesta activitat.
  4. Col·laborar: tots, a pràcticament qualsevol edat podem tenir alguna responsabilitat a casa. Al final del post trobareu una graella amb diferents responsabilitats que poden assolir els infants classificades per edats segons pedagogía Montessori.
  5. Tenir un espai, un moment, una “finestra” en la que es pugui expressar com ens sentim. Aquesta expressió ha de ser vàlida per a infants, joves i adults.
  6. Cuidar-nos, demanar ajuda, no intentar arribar on no podem arribar… Perquè si nosaltres estem irritats, enfadats, estressats… és impossible que els infants estiguin tranquils i relaxats. Intentar que ells estiguin calmats i bé estant nosaltres angoixats, és com dir “NO EM PARLIS CRIDANT!” i pretendre que et contestin en un to de veu correcte. No funciona oi? Som els seus models, i haurien de ser models de calma.

Col·laborar en les responsabilitats:

2 i 3 anys Guardar les seves joguines i contes Ajudar a parar la taula (ex. vaixella que no es pugui trencar si cau) Agafar bolquers i tovalloletes
4 i 5 anys Fer-se el llit Posar la roba al cistell de la roba bruta Regar plantes i/o donar de menjar a animals de companyia
6 i 7 anys Aparellar mitjons nets Ajudar amb el rentaplats Ajudar a cuinar
8 i 9 anys Parar i desparar la taula Treure a passejar el gos/sa  Ajudar a posar la rentadora
10 i 11 anys  Ajudar amb la neteja de la llar Cuinar algun plat fàcil
12 anys i més Ajudar en la cura dels germans Anar a comprar al poble amb una llista Responsabilitzar-se d’algun aspecte de la neteja (ex. aspirar les habitacions).

Proveu, i si teniu algun comentari, consulteu-nos; estarem encantats de rebre preguntes i propostes. Esperem que la informació que hem compartit amb vosaltres i els exercicis proposats us ajudin a millorar el vostre benestar i el de la família i des de PsicoSalut Manresa estarem encantats de poder-vos ajudar.

Tania Saez

Núm. col·legiada 25.631

/0 Comentarios/por
, , , , , , , , , , ,

Com tractar la por de les nenes i nens a causa del coronavirus?

Benvingudes i benvinguts una setmana més al blog de PsicoSalut Manresa.

En aquesta entrada parlarem sobre algunes recomanacions per acompanyar les nenes i els nens en la vivència de la por que poden sentir pel retorn a la normalitat després de la crisi de la covid-19.

La por és una emoció que podem sentir en qualsevol moment de la nostra vida, però la vivència i gestió d’aquesta requereix més acompanyament quan som petits i estem aprenent habilitats com el coneixement de les emocions i la regulació d’aquestes.

La por en si és una emoció que, tot i que ens genera malestar, és molt valuosa; ja que és aquella emoció que ens atura davant d’un possible perill. Però, i si aquest possible perill no és real o l’hem d’afrontar? 

Aquests dies de retorn esglaonat a la normalitat, pot aparèixer aquesta por a sortir al carrer per ser contagiats, per caure malalts… perquè és el que els infants han anat sentint i vivint durant les darreres setmanes, por a que els pares surtin de casa a treballar, por a anar a passejar… que podem fer per acompanyar-los doncs?

  1. Primerament acceptar i validar la seva por, la que és totalment natural donada la situació que estem vivint, i podem explicar que aquesta por té una gran funció: protegir-nos. Però! Per tal de protegir-nos, també tenim altres mètodes com l’ús de mascaretes, de guants, no anar als parcs, no acostar-nos a menys de 2 metres d’altres persones, etc. i que per tant, la prevenció i protecció la podem tenir tot i sortir de casa.
  2. També podem mostrar-los models, és a dir, altres persones que fan allò que nosaltres volem aconseguir. Un gran exemple seria mostrar altres nens que surten, altres persones adultes que van amb infants ben protegits… sense comparar-los amb aquestes persones; és a dir, intentem evitar frases com “veus, aquell/a nen/a no té por!” ja que estariem menyspreant i trivialitzant les seves emocions i vivències, i això generarà més malestar i una mala gestió (repressió) de les seves emocions.
  3. Per últim és recomanable oferir i negociar, perquè sigui l’infant qui es vegi capaç de dur el pas a afrontar la seva por. És cert que fins als 7 o 8 anys, som els adults els que tenim la responsabilitat de prendre les decisions millors per als nostres fills i filles, tenint en compte que som els capacitats per prendre les decisions correctes. Però pot ser molt positiu fer-los partícips d’aquestes amb, per exemple, oferir-los acompanyar el pare o la mare a comprar uns minuts en comptes d’obligar-los a sortir la hora de passeig.

Finalment i per tal de complementar aquestes recomanacions, us volem presentar una petita tècnica de respiració la qual ens ajuda a rebaixar certs nivells d’angoixa o neguit.

  1. En un full o en la nostra imaginació, dibuixem el símbol de l’infinit amb dos punts, un a cada banda.
  2. Amb el dit (si tenim un dibuix) o imaginant, agafem aire des del punt esquerre del nostre infinit i fins al punt dret.
  3. Deixem anar l’aire des del punt dret de l’infinit i acabant de repassar la figura fins al punt esquerre.
  4. Aquest dibuix amb la respiració es va repetint de forma cada cop més lenta i pausada, essent més conscient de la nostra respiració.
  5. L’objectiu és acabar resseguint el nostre infinit entre 6 i 10 segons; és a dir, entre 3 i 5 segons agafant aire, i 3 i 5 segons per deixar-lo anar.

Aquesta pràctica ens ajuda a ser més conscients i a rebaixar la nostra respiració per tal de general calma i benestar.

Esperem que la informació que hem compartit amb vosaltres i els exercicis proposats us ajudin a abordar les pors dels més menuts i des de PsicoSalut Manresa estarem encantats de poder-vos ajudar.

Tania Saez

Núm. col·legiada 25.631

/0 Comentarios/por
, , , , , , , , , , , , , , , , ,

Quina és la teva història?

És molt habitual que, en una primera visita, els pacients arribin amb una alta preocupació per saber què és el que els hi passa. No és una novetat que, tot i que la psicologia cada dia està més present a la nostra educació, s’ha avançat molt poc en el treball d’autoconeixement i educació emocional. I això què implica? Implica incertesa i desconeixement sobre el funcionament humà, el que porta a malentesos i patiment. Si no sé què és el que em passa perquè mai se m’ha explicat com funciona la ment humana o les meves emocions, ni tampoc se m’han donat eines per gestionar-ho, què se suposa que haig de fer quan sento malestar? Si a més a més hi sumem, l’estigmatització de la salut mental, que ens acaba portant a no solucionar els nostres problemes psicològics fins que estem al límit, portem la salut de la nostra societat a l’abisme.

És per aquest motiu, que ens hem proposat ajudar-vos a entendre quina ha estat la vostra història personal i com les vostres vivències us han dut a sentir-vos i a patir d’una manera concreta. També us proposarem exercicis que us ajudin a identificar els vostres traumes, i a resoldre el malestar que avui en dia encara us generen.

Algunes nocions bàsiques sobre l’aprenentatge humà

· Primers anys de vida: desenvolupament i vincle

Des del moment del nostre naixement (i molt abans des de l’úter de la mare), els humans captem infinitat d’estímuls que emmagatzemem com a informació important que ens ajudarà a entendre i moure’ns pel món.

La frase feta de «els nens són com esponges» té un gran sentit, ja que els primers anys de vida seran de vital importància en el desenvolupament de la nostra salut mental. Si pensem, per exemple, en els 3 primers anys de vida, els nens i nenes aprenen a caminar, a parlar, interactuar amb el seu entorn i gestió emocional, el que implica que en només tres anys, el cervell recollirà i recordarà informació vital per al nostre desenvolupament. Per tant, algú encara dubta que la informació que aprenem en aquesta etapa tindrà una gran influència per sempre més en les nostres vides? Podríem dir que els primers anys de vida són els fonaments de la nostra personalitat, i suposaran un paper principal.

A la par del nostre desenvolupament individual té lloc el nostre desenvolupament social. Us introduïm el concepte del vincle. I què és el vincle? El vincle es defineix com la relació afectiva que establim amb els nostres cuidadors durant la infància, habitualment pares i mares. Un vincle sa es defineix com aquella relació que es basa en l’equilibri entre la protecció, seguretat i regulació que ens poden oferir els cuidadors, i l’oportunitat d’explorar el nostre entorn sense grans restriccions. És a dir, un vincle sa suposa la possibilitat que els nostres cuidadors ens deixin interaccionar amb l’entorn (tocar coses, provar coses noves, allunyar-nos, observar, etc.) però amb la seguretat que si ens passa algo i ens espantem, ells hi seran per consolar-nos i facilitar-nos un entorn segur. És complicat mantenir un vincle sa constantment, perquè sovint com a cuidadors tendim a la sobreprotecció o a la laxitud, el que pot generar el que s’anomena un vincle ansiós o evitatiu. El pitjor dels casos és el que s’anomena vincle desorganitzat que implica una negligència en la cura dels infants (abandonament, maltractament). Per entendre millor el vincle, us recomanem llegir el següent article que parla en detall de la importància del primer vincle.

· Records i supervivència

Estem programats per sobreviure. Tot el nostre sistema, físic i psicològic, s’esforça per mantenir-nos en vida. El nostre cervell categoritza i emmagatzema, com si d’una base de dades es tractés, la informació extreta de les nostres vivències segons nivell d’importància per a la nostra supervivència, i és per aquest motiu que prioritza les vivències negatives enfront de les vivències positives. Una vivència negativa implica un risc per la supervivència; una mala caiguda en un lloc concret, perdre la feina i no tenir diners per pagar les coses, quedar-nos sols i no socialitzar. Aquesta prioritat per situacions negatives implica una hipersensibilitat a tot allò relacionat amb aquella experiència (lloc, hora, persones implicades, detonants, conseqüències posteriors, etc.), el que suposa que durant anys puguem veure la nostra conducta influenciada per aquella vivència i sense ser-ne del tot conscients. Per exemple, penseu en un lloc on us fèssiu mal físic, us n’heu adonat que moltes vegades al passar per aquell lloc us ve el record al cap, o l’emoció que vau sentir en aquell moment? Instants abans no hi pensàveu, ni heu fet res per detonar-ho, però el vostre cervell us posa alerta i us recorda que aquella situació, un dia, us va posar en perill.

Exercicis per descobrir el vostre propi aprenentatge

Us proposem diversos exercicis que us ajudaran a conèixer millor quina és la vostra història.

  • Dibuixeu la vostra línia de la vida: Primer de tot, agafeu una fulla, posicioneu-la en horitzontal i dibuixeu-hi una fletxa que vagi de punta a punta. A l’extrem esquerre (on comença la fletxa) poseu-hi un zero i serà l’inici de la vostra vida. A partir d’aquí aneu anotant les situacions que us proposem a continuació de forma cronològica (de més antic a més recent).
  • Com va ser el vostre vincle (primers anys de vida): Diríeu que el vostre vincle va ser sa, tot i que en moments els vostres cuidadors poguessin ser sobreprotectors o que en moments sentíssiu que no us protegien suficient. O diríeu que vau tenir un vincle sobreprotector? O per contra sentiu que el vostre vincle va ser evitador ja que els vostres cuidadors treballaven molt, passaven moltes hores fora o tenien una manera de fer freda i poc afectuosa? O recordeu vivències d’abús, maltracte i abandonament per part dels cuidadors?
  • Moments vitals importants: penseu en 4 o 5 moments de la vostra vida que us han marcat de forma negativa. Records que fàcilment us venen al cap quan penseu en pitjors experiències de la vostra vida.  Poden ser des de situacions més crítiques, com accidents, malalties, pèrdues, abusos o catàstrofes; o vivències que us han marcat tot i no ser tan crítiques, com per exemple, ruptures, perdre la feina, discussions o decepcions amb persones properes, dificultats econòmiques, etc.

Afegiu a cada situació, quina emoció predomina actualment quan hi penseu i quina creença us ve al pensar en aquella vivència. Per exemple, si fa anys vaig patir un accident, l’emoció que actualment apareix quan hi penso és la por i la creença que em provoca és «vaig poder morir i això em fa pensar en la fragilitat de la meva vida».

  • Una vegada anotat tot a la vostra línia de la vida, estudieu-la una estona amb atenció. Connecteu amb les diferents vivències, com si miréssiu una pel·lícula. Finalment, penseu en si actualment, alguna d’aquestes situacions us segueixen afectant. Per exemple, teniu moltes pors i sovint us ve al cap allò que us deien els pares («vigila amb això que et pots fer mal»,»no facis allò»), o conduïu a poc a poc i us envaeix l’angoixa quan passeu per la zona on vau tenir aquell accident de trànsit, o penseu que no sou lo suficientment bons a la feina i us ressona la idea «mai arribaràs enlloc» i resulta que us ho va dir algú important per vosaltres anys enrere. Benvinguts a la vostra història personal.
  • Acceptar que el que la vostra història explica us ha fet qui sou avui, en lo bo i en lo dolent. Que ningú es torna boig, sinó que cada un dels vostres actes o sentiments, té una raó de ser.

Arribat aquest punt, heu de valorar el nivell d’interferència i malestar que això segueix tenint en les vostres vides. Minimitzar-ho no us ajudarà a superar-ho, sinó que és com allò que diuen «d’escombrar sota la catifa». Tard o d’hora, sortirà. Potser ha arribat el moment de posar-se en mans d’un professional que us ajudi a curar la ferida d’una vegada per totes?

Esperem que la informació que hem compartit amb vosaltres i els exercicis proposats us ajudin a entendre millor la vostra història, i si creieu que hi ha coses a treballar, a PsicoSalut Manresa estarem encantats de donar-vos una atenció personalitzada per guiar-vos en aquest procés.

Marta Farré

Num. Col·legiat 23.251

/0 Comentarios/por