Freqüentment arriben a consulta casos que per motius psicològics, han fet alguna visita al seu metge de capçalera o psiquiatre i aquest els ha receptat pastilles (per dormir, per l’angoixa, per l’estat d’ànim). Normalment no és complicat, en una sola visita, amb 10 minuts d’entrevista, afluixen la recepta amb la medicació per uns quants mesos i els emplacen a venir en unes setmanes a veure com li va.

I jo em pregunto, si vas al fisioterapeuta i et diu: “compra’t una crema antiinflamatòria i vine en uns dies a veure com estàs”. En sortiríeu contents? M’imagino que la resposta és: “No”. Tothom espera que davant d’un problema, els professionals que l’atenguin busquin solucionar-lo des de l’origen, és a dir, entendre per què passa (perquè no dorms, estas angoixat o trist), sense conformar-se amb calmants temporals.

Doncs, ja us avancem que en el món de la psicologia ens trobem constantment errades d’aquest tipus. I és per això, que avui us volem parlar del millor tractament pels problemes psicològics.

Què són els psicofàrmacs i com actuen a nivell cerebral?

Els psicofàrmacs són substàncies químiques que actuen a nivell cerebral augmentant o disminuint el nivell de neurotransmissors (substàncies que s’alliberen quan hi ha una sinapsi, és a dir, un missatge que s’envia entre les xarxes neuronals del nostre cervell i que provoca una resposta concreta en el nostre organisme).

El nostre cervell fabrica neurotransmissors de forma natural; experimentar emocions positives i/o negatives modula la producció d’aquests augmentant-ne o disminuint-ne els nivells.

En prendre medicació, l’alteració dels neurotransmissors és artificial i temporal, és a dir, quan és pren una dosis del fàrmac, aquest es va alliberant fins que l’efecte desapareix al cap d’unes hores. Motiu pel qual, quan es recepten psicofàrmacs aquests s’han de prendre ininterrompudament durant mesos, i si no hi ha cap canvi en l’àmbit psicològic, la pauta s’acaba perpetuant i provocant una cronificació del trastorn.

Així doncs, quan és recomanable prendre psicofàrmacs?

Cada trastorn psicològic és un món, i s’ha d’estudiar cada cas en particular. Alguns casos en els quals és necessària la pauta de psicofàrmacs són:

  • Trastorns psicològics greus/crònics: esquizofrènia, bipolaritat, trastorns de personalitat greus, trastorns psicològics endògens (provocats per un desequilibri genètic en els neurotransmissors), etc.
  • Casos psicològics en els quals el tractament psicològic no és prou eficaç si no hi ha una combinació amb psicofàrmacs.

Per tant, la medicació és recomanable només en aquells casos en els quals la persona no respon a les pautes psicològiques i necessita de l’ajut farmacològic per iniciar la millora, o aquells casos en els quals el funcionament cerebral es veu afectat per una malaltia crònica i requeriran medicació de per vida.

Com s’ha d’abordar un trastorn psicològic?

Els trastorns psicològics s’han de veure com desajustos que tenen una causa i que cal tractar per tal que els símptomes que en deriven desapareguin. Per exemple, els problemes de son o físics (sense causa mèdica) no apareixen com art de màgia, sinó que es deuen al fet que probablement la persona pateix estrès o hi ha quelcom que la preocupa, i per falta de recursos, acaba recorrent a la medicació per dormir o per minimitzar el dolor.

A través d’una teràpia psicològica la persona identifica l’origen del seu problema, els mecanismes de defensa que utilitza constantment per fugir-ne, les repercussions que tot plegat te en la seva vida i en el seu cos, i aprèn estratègies per solucionar el problema des de l’origen i guanya eines per poder enfrontar-s’hi de nou quan visqui un altre moment complicat.

Ningú pot esperar que, sense canviar res de la seva vida, el seu malestar desaparegui. Que no us enganyin, les pastilles màgiques no existeixen.

Esperem haver-vos ajudat a clarificar la diferència entre teràpia i farmacologia. I si creieu que esteu prenent medicació i no n’esteu segurs o creieu que us fa falta un suport psicològic complementari per millorar, us animem a posar-vos en contacte amb nosaltres i des de PsicoSalut Manresa estarem encantats d’ajudar-vos.

Marta Farré Armengol
Col. 23.251

El passat dia 1 de novembre va ser la festivitat de tots sants, una data assenyalada al nostre calendari per rendir tribut a aquells éssers estimats que ja no hi són.

La mort és un succés que, tard o dora, totes les persones experimentem.  Com molt habitualment ens trobem a consulta casos de dols patològics, volem dedicar el post d’aquesta setmana a parlar sobre el procés de dol i com aprendre a conviure amb la pèrdua.

Què és el dol?

El dol és un procés psicològic que s’experimenta davant d’una pèrdua. És normal que apareguin símptomes negatius (tristesa, ràbia, apatia, negació, bloqueig, etc.) que alteren profundament el benestar de la persona. Hi ha hagut un canvi important en la vida de la persona, i es requereix temps per aconseguir digerir-ho i adaptar-se a la nova situació.

Quines són les fases del dol?

Cada persona viu el dol d’una manera diferent. Segons la persona que es perd (parella, pares, germans, fills, amics), el moment en el qual passa, les circumstàncies en les quals passa, o els recursos personals de cadascú, el dol pot durar més o menys.

Tot i això, es defineixen 5 fases per les quals la majoria de persones passa en un procés de dol:

· La negació: com a mecanisme de defensa de l’immens cop davant la pèrdua, la persona nega la realitat. És una etapa totalment normal que  permet guanyar temps per agafar forces per digerir la situació.

· L’enuig: és una etapa de fortes emocions que apareix quan la persona se n’adonaque la situació no és reversible i busca culpables de la pèrdua. Es culpa a si mateixa del que no ha fet. Culpa a gent del voltant (metges, familiars, amics, parelles, fills) que han fet patir a la persona per fer-los responsables de la mort.

· La negociació: en aquesta etapa la persona fantasieja amb la idea de situacions fictícies que permetin revocar la pèrdua, com per exemple “què hagués passat si hagués fet això?”, “la situació hauria estat diferent?”. Hi ha persones que fins i tot tenen pensaments màgics que els porten a pensar que si fan alguna cosa, la persona podrà reviure.

· La depressió: la persona experimenta una profunda tristesa i buit emocional a l’adonar-se’n que la persona desapareix del seu dia a dia i que ha de conviure amb la seva absència. La simptomatologia és molt similar a la depressió, però amb la diferència que una vegada superada aquesta etapa, els símptomes remeten.

· L’acceptació: quan la persona accepta la pèrdua, es permet deixar anar a la figura de la persona que ja no hi és i comprèn què ha passat, és el moment en el qual acaba un procés de dol saludable i amb el temps la persona serà capaç de sentir emocions positives i de pensar de forma sana en la persona que ja no hi és.

Quines recomanacions et donem per viure un procés de dol?

· Parlar de la mort de la persona: parlar amb familiars o amics del succés ajuda a comprendre el què ha passat i a confrontar tots els sentiments que neixen d’una situació tan terrible com la pèrdua.

· Acceptar els sentiments: permetre’s viure els sentiments que apareixen i entendre’ls com un procés natural de curació.

· Mantenir una cura personal: és important mantenir un estil de vida organitzat, amb responsabilitats i amb moments que aportin benestar.

· Exposar-se a pertinences i recordar bons moments viscuts amb la persona: mirar fotografies, olorar-ne el perfum, o reviure moments feliços al costat d’aquella persona permet crear un record infinit en la  memòria que genera un sentiment positiu envers la persona que ja no hi és.

Dol patològic

El dol es converteix en un procés patològic quan després de mesos, la persona segueix experimentant simptomatologia negativa, no aconsegueix adaptar-se a la vida sense la persona que ha mort, i recorre a conductes desadaptatives que empitjoren el seu benestar.

Esperem que aquests consells us ajudin a viure el dol de forma saludable, i si creieu que us està costant més del que és normal, us animem a posar-vos en contacte amb nosaltres i des de PsicoSalut Manresa estarem encantats d’ajudar-vos.

Marta Farré Armengol
Col. 23.251