Listado de la etiqueta: tractament

, , , , , , , , , , ,

Com tractar la por de les nenes i nens a causa del coronavirus?

Benvingudes i benvinguts una setmana més al blog de PsicoSalut Manresa.

En aquesta entrada parlarem sobre algunes recomanacions per acompanyar les nenes i els nens en la vivència de la por que poden sentir pel retorn a la normalitat després de la crisi de la covid-19.

La por és una emoció que podem sentir en qualsevol moment de la nostra vida, però la vivència i gestió d’aquesta requereix més acompanyament quan som petits i estem aprenent habilitats com el coneixement de les emocions i la regulació d’aquestes.

La por en si és una emoció que, tot i que ens genera malestar, és molt valuosa; ja que és aquella emoció que ens atura davant d’un possible perill. Però, i si aquest possible perill no és real o l’hem d’afrontar? 

Aquests dies de retorn esglaonat a la normalitat, pot aparèixer aquesta por a sortir al carrer per ser contagiats, per caure malalts… perquè és el que els infants han anat sentint i vivint durant les darreres setmanes, por a que els pares surtin de casa a treballar, por a anar a passejar… que podem fer per acompanyar-los doncs?

  1. Primerament acceptar i validar la seva por, la que és totalment natural donada la situació que estem vivint, i podem explicar que aquesta por té una gran funció: protegir-nos. Però! Per tal de protegir-nos, també tenim altres mètodes com l’ús de mascaretes, de guants, no anar als parcs, no acostar-nos a menys de 2 metres d’altres persones, etc. i que per tant, la prevenció i protecció la podem tenir tot i sortir de casa.
  2. També podem mostrar-los models, és a dir, altres persones que fan allò que nosaltres volem aconseguir. Un gran exemple seria mostrar altres nens que surten, altres persones adultes que van amb infants ben protegits… sense comparar-los amb aquestes persones; és a dir, intentem evitar frases com “veus, aquell/a nen/a no té por!” ja que estariem menyspreant i trivialitzant les seves emocions i vivències, i això generarà més malestar i una mala gestió (repressió) de les seves emocions.
  3. Per últim és recomanable oferir i negociar, perquè sigui l’infant qui es vegi capaç de dur el pas a afrontar la seva por. És cert que fins als 7 o 8 anys, som els adults els que tenim la responsabilitat de prendre les decisions millors per als nostres fills i filles, tenint en compte que som els capacitats per prendre les decisions correctes. Però pot ser molt positiu fer-los partícips d’aquestes amb, per exemple, oferir-los acompanyar el pare o la mare a comprar uns minuts en comptes d’obligar-los a sortir la hora de passeig.

Finalment i per tal de complementar aquestes recomanacions, us volem presentar una petita tècnica de respiració la qual ens ajuda a rebaixar certs nivells d’angoixa o neguit.

  1. En un full o en la nostra imaginació, dibuixem el símbol de l’infinit amb dos punts, un a cada banda.
  2. Amb el dit (si tenim un dibuix) o imaginant, agafem aire des del punt esquerre del nostre infinit i fins al punt dret.
  3. Deixem anar l’aire des del punt dret de l’infinit i acabant de repassar la figura fins al punt esquerre.
  4. Aquest dibuix amb la respiració es va repetint de forma cada cop més lenta i pausada, essent més conscient de la nostra respiració.
  5. L’objectiu és acabar resseguint el nostre infinit entre 6 i 10 segons; és a dir, entre 3 i 5 segons agafant aire, i 3 i 5 segons per deixar-lo anar.

Aquesta pràctica ens ajuda a ser més conscients i a rebaixar la nostra respiració per tal de general calma i benestar.

Esperem que la informació que hem compartit amb vosaltres i els exercicis proposats us ajudin a abordar les pors dels més menuts i des de PsicoSalut Manresa estarem encantats de poder-vos ajudar.

Tania Saez

Núm. col·legiada 25.631

/0 Comentarios/por

Problemes de parella: els indicadors d’una crisi i com superar-la

Qui no s’ha trobat alguna vegada patint una crisi amb la seva parella? Tothom! I qui digui el contrari, s’està intentant enganyar. 

Tots els casos que arriben a consulta, hi arriben quan ja estan al límit, quan les opcions són: “o fem algo o ens separem”. Sovint les parelles venen frustrades, superades, i estranyades que algo així els hi pugui estar passant a ells. Doncs bé, amb aquest post us volem ajudar a entendre millor les relacions, a saber què influeix en elles, i a aprendre estratègies per superar qualsevol crisi. 

Què és una crisi de parella?

Segurament us imagineu una crisi de parella com una situació molt tràgica, en la que hi ha moltes discussions i desacords, però no sempre ha de ser així. Una crisi de parella la podríem definir com aquella situació en la qual una de les dues persones no és feliç amb la situació actual, sense necessitat que hi hagi discussions.

Els principals símptomes de crisi són:

  • Falta de comunicació: la parella no busca moments per parlar, no parlen de les seves preocupacions, ni dels malentesos en parella.
  • Problemes personals: quan els problemes personals (feina, amistats, família) afecten a la unitat de la parella.
  • Problemes en les relacions íntimes: quan les relacions no són satisfactòries per la freqüència, pel plaer que experimenten, etc.
  • Desacord en creences personals i en els plans de futur: quan una de les dues parts no entén a l’altre o no comparteix els objectius de parella de l’altre.
  • Distanciament: la parella no busca passar temps junts.

Aquestes són algunes de les situacions que qualsevol parella pot viure en un moment o altre de la relació. De nou, que ningú es vulgui enganyar, totes les parelles passen per algun daltabaix, perquè és normal que en la convivència apareguin desacords, però si no es treballen conjuntament i s’hi busca solució, segurament acabaran amb la relació de parella. 

Teràpia de parella

Amb els meus pacients m’agrada plantejar les relacions de parella metafòricament com si fossin una empresa. Una parella és forma per dues persones que conviuen i que volen arribar a acords. S’assembla molt a una empresa oi? Un equip de persones, que han de treballar juntes per obtenir bons resultats. 

Us proposo que us imagineu la vostra actitud a la feina. Imagineu-vos les reunions d’equip, el contacte amb els clients, o la resolució de problemes; creieu que teniu la mateixa actitud que amb la vostra parella? Us avancem que és molt difícil. Fora de casa aconseguim ser empàtics, tolerants, reflexius, pacients, cordials, assertius, busquem acords, entre moltes altres habilitats. Per què amb la nostra parella ens convertim en tot el contrari? Ens costa expressar-nos, jutgem, som intolerants, tossuts, egoistes, orgullosos, etc. 

A continuació us proposem algunes estratègies que us ajudaran a abordar i resoldre amb eficàcia els vostres problemes de parella:

  1. Escoltar: quan algú expressa un malestar, no se l’està inventant. Podem estar-hi més o menys d’acord, però el primer dels passos ha de ser escoltar què ens volen transmetre. Doneu-vos el torn per parlar amb tranquil·litat cadascú de vosaltres. 
  2. Empatitzar: de nou, podem compartir més o menys les queixes de la nostra parella, però intenteu entendre perquè s’està queixant. Feu un exercici reflexió sobre què us està dient, i si en part, avalueu-vos i penseu si podeu millorar algun aspecte. 
  3. No jutjar: etiquetar a la vostra parella (“tu ets un egoista”, “sempre estàs queixant-te”) només afegirà més llenya al foc. Quan tingueu una conversa amb la vostra parella eviteu les critiques a la seva persona i eviteu ser absolutistes (“tu ets…”, “tu fas…”, “sempre…”, “mai…”).
  4. Descripció clara de què ha passat: quan vulgueu expressar un problema, parleu de com ho heu viscut i com us heu sentit. Per exemple, “avui quan he arribat a casa, t’he volgut explicar el què m’havia passat a la feina, però he sentit que no m’escoltaves i per això m’he enfadat”. Aquesta estratègia ajudarà a l’altre a ser conscient de què ha passat, què ens ha molestat i com ens ha fet sentir. 
  5. Buscar una solució: una discussió mai ha de ser un combat, és a dir, mai ha d’haver-hi un vencedor. Les discussions han de ser per resoldre els problemes, per aprendre, per construir. Per això, deixeu a una banda els retrets i l’orgull, i plantegeu-li a la vostra parella, com podeu solucionar-ho. Cadascú de vosaltres haurà de fer una proposta per solucionar-ho, i haureu d’anar acostant posicions per arribar a un acord (com faríem a la feina oi?).
  6. No projectar els problemes personals a la parella: tots tenim problemes personals (a la feina, en família, amb amics), però no heu de pagar amb la vostra parella el vostre malestar. Expliqueu les vostres preocupacions a la vostra parella i demaneu-li consell i ajuda. 
  7. Analitzar de tant en tant la vostra relació: la fase d’enamorament, com molts estudis demostren té una caducitat, i el que ens queda després és l’amor a la nostra parella. Per mantenir l’amor és important anar reflexionant sobre què ens agradaria en la nostra parella, ja que a mesura que el temps avança, els interessos canvien. Busqueu introduir canvis, com per exemple, fer coses per conquistar a la vostra parella, parleu sobre què us molesta l’un de l’altre, parleu de com us agradaria que fos el futur. De la mateixa manera que una empresa necessita el seu pla d’acció, una parella també. 

ALERTA! Actituds intolerables!

A continuació us detallem algunes actituds intolerables pel que fa a la nostra parella. En el cas que estigueu vivint alguna situació similar, heu de ser conscients que la parella que teniu no us convé. 

  • Maltractament psicològic i/o físic: ningú ha de tolerar un maltractament denigrant per part de la seva parella. Estimar mai implica maltractar a l’altre.
  • Enganys, gelosia, desconfiança, i prohibicions: les parelles han de parlar dels seus problemes i buscar resoldre’ls, si la teva parella et menteix, desconfia de tu, o et controla per gelos amb prohibicions, no pots continuar tolerant aquestes actituds.
  • Es nega a canviar: canviar en una parella (sempre i quan sigui un canvi a millor) mai és un error. La convivència entre dues persones implica una adaptació, i per tant, canvis per conviure. Professionalment les persones canvien per millorar oi? Perquè no hauria de ser igual en la parella? Si la teva parella es nega a canviar, aquelles conductes desadaptatives, no hi inverteixis més temps, no és la persona que et convé.

Si t’identifiques amb aquesta problemàtica o creus que algú proper a tu s’hi podria trobar, us animem a posar-vos en contacte amb nosaltres i des del nostre centre de psicologia a Manresa estarem encantats d’ajudar-vos.

Marta Faré

Núm col·legiada: 23.251

/0 Comentarios/por
, ,

Tinc por a…

Avui és 31 d’octubre i, des de fa anys, això significa que avui és la nit de Halloween. Si es caracteritza per algo, és per ser una nit en la qual busquem divertir-nos, però amb un propòsit no tan divertit. Generar por. 

La por és una emoció bàsica en tots nosaltres. De fet, és una reacció necessària per a la nostra supervivència i que ens ajuda a adaptar-nos a situacions que poden suposar un perill real per a la nostra vida. 

Quan som petits, moltes coses ens són desconegudes, i estem en constant aprenentatge, fet que pot provocar moltes pors normals a certa edat (a la foscor, a la soledat, que ens abandonin, als pallassos, etc.). A mesura que ens fem grans, i les nostres capacitats d’anàlisi i comprensió evolucionen, la majoria d’aquestes pors es resolen per si soles. 

Quan ens fem grans i segueixen apareixent pors a situacions o objectes que no suposen un perill real per nosaltres, podem dir que estem davant d’una por que no és ni racional ni adaptativa. Estem davant d’una fòbia.

Què és una fòbia?

Una fòbia es defineix com una por intensa i desproporcionada a situacions o objectes que no són perillosos i als que la majoria de persones es referirien com a no perillós. Els símptomes més habituals són reaccions ansioses (respiració accelerada, sudoració, taquicàrdies, formigueig, etc.) i pensaments distorsionats i catastròfics. Les persones que pateixen una fòbia reconeixen que la seva por és irracional i exagerada, però són incapaços d’afrontar-ho i eviten constantment exposar-se a aquestes situacions, el que provoca una gran interferència en la seva vida quotidiana. 

Quina és la causa?

La majoria de fòbies apareixen a la infància i no es resolen, continuant durant l’adolescència i l’edat adulta. Aquestes apareixen per la vivència d’una situació que la persona valora com a estressant o traumàtica (perdre’s, presenciar un accident, rebre un atac, etc.), o bé s’hereten pel relat o imitació d’un familiar adult proper.

Quines fòbies existeixen?

Les fòbies es categoritzen en tres grans grups:

· Agorafòbia: es defineix com la por a trobar-se en situacions en les quals sigui impossible escapar o demanar ajuda en cas que la persona tingui un atac de pànic, o algun problema de salut.

· Fòbia social: es defineix com la por al judici o el rebuig dels altres en situacions socials.

· Fòbies específiques: es defineixen com pors a situacions o objectes específics. Entre les fòbies específiques més habituals hi ha les fòbies als animals, a les altures, a conduir, a la sang, o a les tempestes.

Tractament

El tractament d’una fòbia consisteix en els següents passos:

  1. Psicoeducació: explicació al pacient sobre la naturalesa de la seva fòbia, així com de la reacció física que viu en valorar l’estímul com a perillós.
  2. Entrenament en tècniques de gestió de l’ansietat: s’entrena al pacient en tècniques de relaxació i control de la seva ansietat, per tant de controlar la reacció ansiosa.
  3. Reestructuració de pensaments desadaptatius/catastròfics: s’ensenya al pacient a reformular els pensaments inconscients i desadaptatius que es disparen davant de l’estímul fòbic per tal de convertir-los en un pensament adaptatiu que l’ajudi a afrontar la situació o objecte temut. 
  4. Dessensibilització sistemàtica: consisteix a realitzar una exposició que sigui progressiva a les situacions o objectes fòbics. S’acorden amb el pacient diversos passos que van de menys malestar a més malestar. Posteriorment, se li demana que s’exposi a les situacions per tolerar i superar la reacció de por in situ.

Si t’identifiques amb aquesta problemàtica o creus que algú proper a tu s’hi podria trobar, us animem a posar-vos en contacte amb nosaltres i des del nostre centre de psicologia a Manresa estarem encantats d’ajudar-vos.

Marta Farré

Núm col·legiada: 23.251

/0 Comentarios/por
,

Trastorns de personalitat

És un hàbit molt habitual en la nostra societat, justificar el comportament de les persones que ens envolten amb un «ell/ella és així». El desconeixement general de la patologia psicològica fa que moltes persones amb trets de personalitat desadaptatius passin desapercebuts entre nosaltres com persones que justifiquem dient que tenen un temperament peculiar.

Avui us volem parlar dels trastorns de la personalitat.

Què és la personalitat? i un trastorn de personalitat?

La personalitat consisteix en un conjunt de trets propis únics que cada persona desenvolupa en funció de la genètica (part temperamental de la nostra personalitat) i dels aprenentatges (a través del modelatge de les persones que ens envolten) i de les vivències viscudes al llarg de la nostra vida que complementaran i modularan el nostre caràcter.

Aquests trets de personalitat determinaran una forma de pensar, de sentir-se i d’actuar determinada. Una persona amb una personalitat no patològica destaca per tenir una alta capacitat d’adaptar-se i ser flexible a les circumstàncies que es donen en la seva vida. Per exemple, davant d’una reunió de feina en la qual se li demanen millores en el seu rendiment, la persona amb una personalitat adaptativa ho pot veure com una oportunitat per millorar aspectes personals i valorar la crítica de forma positiva.

Per contra, les persones amb trastorns de personalitat es caracteritzen per tenir trets exagerats que es mantenen en el temps i unes habilitats d’afrontament molt pobres. Són persones que per les seves creences, actuen i pensen de forma desadaptativa, entrant en un funcionament viciós en què res els hi va bé i en el que impliquen com a causants del seu malestar a persones del seu entorn. En funció de la gravetat del trastorn (lleu, moderat o greu), el nivell d’inferferència en la vida de la persona pot afectar a més àrees de la vida de la persona (parella, feina, família, relacions socials, etc.).

Quins tipus de trastorn de personalitat existeixen?

Els trastorns de personalitat es divideixen en tres grans grups, o com s’anomena en psicologia clusters.

· Grup A

Són trastorns de personalitat caracteritzats per l’extravagància, excentricitat, desconfiança, introversió i absència de relacions pròximes.

Trastorn paranoide: es caracteritza per una desconfiança generalitzada en els altres, incloent-hi persones properes. Són persones que senten que els altres se’ls hi acosten perquè hi tenen algun interès, i fins i tot poden arribar a sentir-se vigilades. Tenen tendència a aïllar-se i a buscar senyals que reafirmin la seva desconfiança cap als altres.

Trastorn esquizoide: es caracteritza per dificultats en les relacions interpersonals. Són persones distants, amb poc interès per relacionar-se i amb dificultats per expressar-se a nivell emocional.

Trastorn esquizotípic: es caracteritza per comportaments estranys. Solen tenir un pensament màgic i ser supersticiosos. Poden arribar a creure que tenen superpoders o que han viscut alguna experiència paranormal. Solen mostrar-se distants, amb tendència a l’aïllament i a la simptomatologia ansiosa.

· Grup B

Són trastorns de personalitat caracteritzats per la impulsivitat, la variabilitat emocional i la dramatització.

Trastorn antisocial: es caracteritza per la transgressió continua de les normes de convivència i per l’expressió de conductes delictives. Solen ser persones que actuen de forma impulsiva, agressives, amb falta d’empatia i que no aprenen dels errors que cometen.

Trastorn límit: és el trastorn de personalitat més comú. Es caracteritza per una alta inestabilitat emocional (poden passar d’estats de calma a ira en segons), pensaments extremistes de tot o res, i per relacions interpersonals tòxiques (tan bon punt idolatren a algú com el menyspreen). Tenen una personalitat dèbil i canviant, se senten buides i abandonades i busquen evitar que els abandonin al preu que sigui.

Trastorn narcisista: es caracteritza per comportaments arrogants  amb tendència a la grandiositat i la necessitat constant que se’ls admiri. Necessiten ser admirats pels altres, però els manca qualsevol mena d’empatia pels altres. Solen ser rancorosos i venjatius.

Trastorn histriònic: es caracteritza per una baixa autoestima i una necessitat de cridar l’atenció dramatitzant la seva situació personal. Són persones emocionalment sensibles, solen donar molta importància a la seva aparença i es comporten de forma encantadora i fins i tot seductora. Tenen baixa tolerància a la frustració i busquen de forma contínua l’aprovació dels altres.

· Grup C

Són trastorns de personalitat caracteritzats per la inhibició, i l’ansietat i por excessiva.

Trastorn depenent: es caracteritza per l’excessiva necessitat que algu extern assumeixi les responsabilitats i necessitats pròpies. Són persones amb poca confiança en si mateixos, hipersensibles, passives, i que es subordinen, arribant fins i tot a tolerar el maltracte físic o emocional, per una por irracional a la possible separació de la persona de la qual depenen.

Trastorn evitatiu: es caracteritza per un intens sentiment d’inferioritat. Són persones que estan molt alerta de les crítiques que reben i això fa que evitin situacions o el contacte social per evitar sentir-se inferiors i rebutjats, tot i tenir una gran necessitat de sentir-se acceptats.

Trastorn Obsessiu-compulsiu: es caracteritza per una excessiva necessitat de control. Són persones perfeccionistes, rígides, molt ruimiatives, que es basen en infinitat de normes per funcionar i que si no aconsegueixen el que creuen que és correcte, tenen un sentiment exagerat de frustració.

Quin és el tractament recomanat?

El tractament dels trastorns de personalitat es caracteritza per ser llarg i complex. Entenent que aquests trastorns són problemes estables en la personalitat de la persona, es busca que el pacient sigui conscient del seu funcionament i que estigui motivat per canviar aquelles actituds que disparen el seu malestar constantment arran de la seva interpretació dels fets. El treball se centra a identificar els trets disfuncionals, en plantejar i aprendre alternatives de pensament i comportament pel futur, i en analitzar les situacions passades per aprendre dels errors comesos. Tot i això, són pacients que sovint no volen acceptar les seves dificultats i no mostren interès pel tractament, a més a més, de continuar en l’ambient problemàtic (familiar, parella, feina…) que fa que persisteixin i es reforcin les seves conductes desadaptatives. Assisteixen a les visites de forma passiva i esperant un canvi espontani del curs de la seva vida, fet que dificulta molt la millora en l’àmbit terapèutic.

Si t’identifiques amb aquesta problemàtica o creus que algú proper a tu s’hi podria trobar, us animem a posar-vos en contacte amb nosaltres i des del nostre centre de psicologia a Manresa estarem encantats d’ajudar-vos.

 

Marta Farré

Núm. col·legiada 23.251

/0 Comentarios/por
, , , ,

Traumes psicològics: què són i com tractar-los

Segur que molts de vosaltres podeu pensar fàcilment en moments intensament negatius que representen instants passats de la vostra vida. Moments que, d’alguna manera, van suposar un punt d’inflexió en la vostra manera de ser o de veure el món. Sense cap tipus d’excepció, tots estem exposats a situacions crítiques que marcaran un abans i un després en la nostra manera de ser. Aquestes situacions, en psicologia, reben el nom de traumes.

Què és un trauma? 

Un trauma es defineix com la vivència d’una situació estressant inevitable que supera els mecanismes de defensa i afrontament d’una persona.

Davant d’un trauma, el nostre cervell és incapaç d’integrar el record de forma adaptativa, provocant un aïllament de la xarxa neural on s’allotja el record traumàtic i generant així una creença irracional que influeix en els nostres pensaments i comportaments futurs.

Evidentment, la personalitat influeix en l’assimilació d’una situació negativa com a trauma. Tots nosaltres tenim una personalitat única, que es conforma des del nostre naixement i que es caracteritza per uns patrons i creences específiques que influeixen en la manera en què interpretem tot el que ens succeeix i ens envolta. La personalitat, juntament amb el nostre entorn, moment vital en el qual ens trobem, i l’exposició repetida a l’estímul negatiu, poden disparar l’efecte traumàtic de la situació en veure superades les nostres habilitats d’afrontament envers què acaba de passar.

Quins tipus de trauma existeixen?

Quan parlem col·loquialment de trauma, tots imaginem una situació intensament perillosa, com pot ser un accident, però també hi ha moltes altres situacions menys intenses que es consideren un trauma.

Existeixen dos tipus de traumes, els anomenats traumes amb “t” minúscula, i amb “T” majúscula.

Els traumes amb “T” majúscula són els que tots coneixem, aquells que suposen exposar-se a una situació altament perillosa i que posi en risc la nostra supervivència o la d’algú proper per nosaltres. Per exemple, patir o presenciar un accident, una malaltia, el dol d’un familiar, etc.

D’altra banda, existeixen situacions menys intenses i que poden succeir amb més freqüència, com són caigudes, operacions, maltractaments, canvis sobtats, etc., que també poden ser viscudes com a traumàtiques. Aquestes situacions s’anomenaran trauma amb “t” minúscula.

Quins efectes té un trauma?

Els traumes, suposen una càrrega física i psicològica molt intensa per qualsevol persona. El condicionament negatiu d’un trauma, com pot ser l’ansietat o por continuada a situacions que no són perilloses, i les conseqüències físiques derivades, com cefalees, problemes digestius, entre d’altres, apareixen amb molta freqüència, afectant-nos diàriament, encara que a vegades no en siguem conscients.

Com es tracta un trauma?

Els traumes es poden curar, encara que faci molt temps que hagin succeït. Per tal de tractar un trauma, cal buscar l’origen del trauma, és a dir, aquell record que provoca que s’assimili una creença negativa disfuncional que condiciona els pensaments i comportaments futurs. Per exemple, una persona que de petita viu la separació dels seus pares com a traumàtica perquè experimenta sentiments de soledat, pot viure les seves relacions de parella futures de forma desadaptativa al construir relacions dependents i insegures.

Per tal de corregir aquest aprenentatge i que la creença no continuï afectant les relacions de parella, caldrà treballar el record el qual la persona identifica la separació dels pares amb l’emoció de soledat. A partir d’aquí mitjançant un procés de reestructuració cognitiva, es crearà un nou aprenentatge adaptatiu que no condicioni l’actitud de la persona. La tècnica de referència en el tractament dels traumes és l’EMDR (podeu consultar la informació a l’apartat de serveis).

Si t’identifiques amb aquesta problemàtica o creus que algú proper a tu s’hi podria trobar, us animem a posar-vos en contacte amb nosaltres i des del nostre centre de psicologia a Manresa estarem encantats d’ajudar-vos.

Marta Faré

Núm col·legiada: 23.251

/0 Comentarios/por
,

Tinc ansietat

Alguna vegada t’has trobat malament? Has anat al metge pensant que et passava alguna cosa greu i t’ha dit que el que t’està passant és que tens ansietat? Has sentit que t’estaves morint, i quan has arribat a urgències t’han dit que estaves tenint una crisi d’angoixa?

 

La majoria de persones, en un moment o altre de la seva vida, pateixen ansietat elevada de forma sostinguda, o un episodi d’ansietat intens i agut. Si vols saber què és l’ansietat i quins factors poden propiciar que aquesta augmenti, segueix llegint.

Què és l’ansietat?

L’ansietat és necessària, ja que és una reacció instintiva normal d’alerta davant d’una situació perillosa. El nostre organisme respon activant mecanismes que ens permeten lluitar contra una amenaça o fugir-ne (com poden ser les palpitacions, la respiració accelerada, la sudoració, la tensió muscular, entre d’altres).

 

Quan l’ansietat és un problema

L’ansietat però esdevé un problema quan perd la seva funció adaptativa d’autoprotecció, i es generalitza, apareixent en situacions que no són perilloses.

Bloquejar-nos en una reunió important, tenir por de sortir al carrer, o ser incapaços d’estar en llocs tancats o concorreguts, són exemples de situacions que no impliquen un perill evident i que poden ser un indicador de l’existència d’un problema que hem de resoldre.

L’ansietat elevada és un senyal inequívoc que la persona que la pateix està experimentant alguna situació vital que l’afecta. Pot ser un problema recent a la feina, amb la parella, o pot ser un problema que fa molt temps que es va incubant, com poden ser les inseguretats, la baixa autoestima, una actitud negligent amb un mateix, o un patró de comportament de naturalesa ansiosa, entre d’altres. És a dir, pot ser que estiguem vivint un moment puntual d’estrès, o que siguem persones amb una tendència ansiosa elevada o que hem après a gestionar els nostres problemes mitjançant l’ansietat.

Com a conseqüència, la persona pateix de forma sostinguda símptomes ansiosos que són desagradables i que li impedeixen fer una vida normal.

Per tal d’aplicar un tractament que sigui eficaç, és de vital importància identificar el disparador de l’ansietat, ja que tan bon punt es treballi el focus de l’ansietat, els símptomes ansiosos desapareixeran.

Per exemple, imagineu que una persona pateix molta ansietat en totes aquelles situacions en les quals s’exposa a l’avaluació social dels altres (reunions, sortides amb amics, cites en parella). Però resulta que aquesta persona sempre ha destacat per una ansietat elevada i una tendència a la inseguretat. Explorant la seva història clínica, descobrim que quan era petita es va criar amb uns patrons d’exigència elevats per part dels seus pares que ha generat en ella una inseguretat de la seva imatge. Per tant, la diana a treballar no és la seva ansietat o les situacions actuals en les quals la pateix, sinó l’origen del problema, la seva autoestima i la relació familiar.

 

Si actualment tu o algú proper us trobeu en una situació estressant provocada per algun canvi vital, o patiu ansietat des de fa molt temps i sense identificar per què, us animem a que us poseu en contacte amb nosaltres i des del nostre centre de psicologia a Manresa estarem encantats d’ajudar-vos.

 

Marta Farré

Num. col·legiada 23.251

/0 Comentarios/por